No et burxos tant lo nas, xicotot!
(O un conte per explicar el mapa dels Països Catalans als més menuts)

Escrit per Pep Mita i il·lustrat per Miquel Rof

En la seva curta vida escolar sempre havia estat un noi molt obedient en Quimet. Cada vegada que la “senyo” li havia manat fer alguna cosa, per més estranya que li semblés, ell l’havia fet sense dir ni piu. I mira que n’havia tingut de ben diferents de senyoretes. N’havia conegut de molt i molt especials, que li havien manat fer coses molt i molt difícils, i que algunes d’aquestes coses, de tant difícils com eren, semblaven impossibles de fer. Com amb tot, a la vida un es troba amb “senyos” i amb “senyos”. La “senyo” més estranya de totes va ser aquella que els feia cordar el botó de dalt de tot de la camisa tan si volien com si no, perquè els va ensenyar que si Déu Nostre Senyor havia fet les camises amb un trau i un botó a dalt de tot del coll era per a que anessin tots ben cordats, fins el capdamunt. Quina mania! En Quimet, quan arribava a casa seva esbufegant i descordant-se el maleït botó es mirava la gola al mirall, comprovava com la seva gargamella, dia rera dia, s’assemblava més i més a la d’un estruç. Alguna vegada havia sospitat que se li acabaria enfonsant la nou del coll! Però se n’havia sortit! En Quimet, cada vegada que començava un nou curs a l’escola pensava: “A veure aquesta nova “senyo” quina una en portarà de cap per a fer-nos anar de bòlit!” En Quimet havia après molt aviat que la millor “senyo” de totes era la “senyo” suplent. Arribava a la classe i deia: “Avui la vostra senyoreta està malalta, agafeu un paper i colors i dibuixeu… la bandera catalana”.No fallava mai. I sempre hi havia un nen que preguntava: “A on l’hem de pintar?” I la “senyo” suplent contestava fent veure que dubtava i dubtava i dubtava…: “Doncs… a un lloc molt alt!” Per la qual cosa en Quimet que ja sabia el què havia de fer de tantes vegades d’haver-ho hagut de repetir, dibuixava un elefant corrent amb la trompa alçada i brandant una senyera, i just darrera seu, empaitant-lo, un ratolí amb un bigoti petitó que li feia la guitza. Quan la “senyo” suplent veia el dibuix d’en Quimet posava cara de sorpresa i li feia creure que era la primera vegada que veia un dibuix com aquell, somreia satisfeta i sempre acabava dient-li: “Molt bé noi, molt bé. Molt ben dibuixat, però a veure quin dia l’elefant persegueix el ratolí, eh?” Aleshores en Quimet esclatava a riure. Com era la “senyo” suplent, oi? Si tothom sabia que són els elefants els que li tenen una por horrorosa als ratolins amb bigoti! I mira… els dies, els anys i els cursos anaven passant i passant. I qui anys passa mestres empeny.

Però aquell principi de curs es presentava un panorama estranyot… tot plegat… no sé.. molt diferent a la resta dels principis de curs anteriors que havia viscut en Quimet, no cal dir-ho!. Per començar, la nova “senyo” lluïa una trena molt i molt llarga, clavada a la que portava la “senyo” suplent tot i no assemblar-se de fesomia gens ni mica, però és que a més s’havia deixat créixer barba i bigoti! Era un “senyo”, un “profe” i no una “senyo”! El primer “profe” de la seva vida, i li havia sortit barbut i melenut! Bé, ja sabia de sobres que n’hi havien de “profes”, però una cosa era fer-se’n una lleugera idea i l’altra cosa era tenir aquell home tan pelut allà al davant seu, palplantat i somrient, amb trenes de “senyo” suplent i barbes de “Rei Gaspar”, que els parlava amb paraules que encara eren més estranyes que la manera com vestia, us ho cregueu o no, portava la camisa completament descordada! Ai, si l’atrapava aquella “senyo” que havia tingut de petit…

“Hola xiquets i xiquetes. Ara, de primeres potser os pareix estranya la meva parla, però ja voreu com aviat os pareixerà la mar de natural. Sóc un “profe” de les terres de ponent. So naixut a Seròs vet-ho aquí. No vull que em digueu ni “profe”, ni “senyo”, ni senyoret. El meu nom és Gasparet i així m’heu d’anomenar. Vinga, comencem a segar que sinó el blat badallarà, eh! Avui, per començar vull que em dibuixeu un mapa de los Països Catalans i que m’assenyaleu on vàreu nàixer valtros i on penseu que vaig nàixer jo. Què us pareix?” Silenci absolut, això és el que els “pareixia”, vet-ho aquí! En Quimet a qui se li havien quedat els ulls com unes taronges, havia plantat els colzes damunt del pupitre i les mans li aguantaven una cara de sorpresa que no podia amagar fàcilment, mentre el dit petit de la mà dreta li anava relliscant nas endins sense que se n’adonés. Tot d’una, el “profe”, en Gasparet, li va etzibar. “No et burxos tant lo nas, xicotot! Que encara hi trobaràs petroli! Vinga, a dibuixar el mapa s’ha dit!” En Quimet, a qui les paraules del professor li havien sonat a retret, estava completament encantat i com la resta de la classe no en tenia ni idea de com era això del “Mapa de los Països Catalans”. Amb prou feina sabia que era un mapa! Ell que sempre s’havia portat tant bé i havia estat tan obedient… i ara aquell Gasparet, amb la seva parla i les seves preguntes acabarien amb la seva bona sort. Aleshores, de tant de burxar-se el nas, li va començar a venir un esternut… Lentament, sense pressa. A poc a poc un picor li anava arribant de lluny. El nas li anava picant més i més. No se’l podia aguantar… Després del que li havia dir en Gasparet, l’última cosa que volia era esternudar davant de tothom i més amb el terrabastall que produïen normalment els seus esternuts! Però no podia més… No podia més… No podia… No… I… Aixús! “Salut!” li va dir en Gasparet. Mare de Déu! Com havia deixat el paper on havia de dibuixar el mapa! I ara què havia de fer!

En Gasparet, que veia com la classe sencera estava perduda en un mar de dubtes i s’adonava que ningú no tenia ni idea de com s’havia de dibuixar allò que els hi havia demanat, els va voler ajudar una mica i els va donar un cop de mà: “A vore, valtros no veieu mai la tele?” “Sííííííííí!” “I doncs! Recordeu que sovint hi surt un home que posa núvols, pluges i sols a dojo en un plafó que hi té al darrera? Sí o no? És l’home de lo temps, oi? Doncs, valtros heu de dibuixar un dibuixot com aquell i no us preocupeu pas si no us surt exacte a la fesomia del Mapa de los Països Catalans. Perquè valtros sabeu què és això dels Països Catalans, oi? Catalunya, les terres on es parla el català. Encara que sigo amb l’accent tan estranyot que teniu els de Barcelona, eh” La classe va riure. En Gasparet continuà: “No rigueu tant. Vinga, a dibuixar. Si no us surt prou bé ja l’adobarem el que calgo després. Au!”

En Quimet, ja despert i desvetllat del tot, va voler eixugar el paper on havia de dibuixar el mapa amb el colze, però quan va enretirar el braç de damunt del foli per veure com havia quedat, va descobrir que l’esternut hi havia deixat una taca enorme en mig, tu, just enmig! Ràpid de reflexes com era, lluny d’espantar-se gens ni mica va pensar: “El “profe” ha dit que no calia que s’assemblés massa al mapa de veritat i jo tampoc no recordo prou bé el dibuix aquest que surt per la televisió. L’únic que recordava en Quimet era que quan l’avi estava present tothom havia de callar a corre-cuita: “Shhhhhhit, que diuen el temps! Silenci!” Recordava millor la cara de prunes agres de l’avi si algú feia soroll quan l’home del temps parlava que no pas la fesomia del dibuix que sortia per la tele. “Ja sé el que faré”, va pensar. “Resseguiré la taca amb el llapis i la pintaré amb colors per dins perquè no es noti que és un esternut. I els esquitxos que han quedat fora de la llàntia més grossa seran les illes. Ja està. Tots els mapes en tenen d’illes, no? El dels Països Catalans també n’ha de tenir per força!” Dit i fet. Déu n’hi do!

Quan havia passat prou estona en Gasparet va fer ensenyar a tots els nens de la classe el dibuix que havien fet: “Alceu los fulls. A vore com us ha quedat això. A vore, a vore…” No hi havia ni un sol dibuix que se s’assemblés. Tots ells eren ben diferents. Alguns no semblaven ni mapes! Els nens, que se’n van adonar de seguida, estaven una mica espantats. Què dirà ara, aquest home quan vegi que no en tenim ni idea? Però en Gasparet que era molt i molt llest els va dir: “Ah, punyeteros, però que llestos que sou xiquets! Així que m’heu dibuixat cadascun de valtros una comarca diferent, oi? I algun potser només un coll de muntanya, eh?… i aquella xiqueta sols ha dibuixat una casa de Perpinyà que fa poc hi vaig dormir, oi?… i aquell xicotot una pedra de riu, si o no?… Ah, punyeteros, però que llestos que sou! Heu dibuixat entre tots un trencaclosques dels Països Catalans? A que sí?” Vinga, doncs, porteu los dibuixos, que els retallarem i farem lo mapa sencer. Vinga, a què espereu?”

I per art de màgia, fent servir els retalls de tots els folis de tots els nens i nenes de la classe en Gasparet va anar construint el “Mapa de los Països Catalans”. Amb les illes i tot. I quan va estar llest se’l va mirar amb cara de satisfacció i els va dir: “Què, Què us sembla? Mireu, jo so naixut aquí, a Seròs. I tu, xiqueta, on vares nàixer?” I un a un sense excepció, tots els xicotots i xicototes de la classe van anar assenyalant allà on havien nascut, on havien passat les vacances, on havien anat d’excursió, on… En Gasparet els ajudava una mica, és clar. Però l’important era que entre tots l’havien sabut dibuixar. Perquè per dibuixar un bon mapa dels Països Catalans, no s’ha de deixar ningú fora del mapa. Per això, quan l’Alí, que havia nascut a Marràqueix va alçar la mà i va preguntar. “I jo com ho puc fer per assenyalar on vaig néixer. El meu poble no surt en el mapa que hem dibuixat” En Gasparet va respondre. “Com que no? Apropat xicotot!” Aleshores va deixar els trossos del mapa en el terra molt ben posats, tal i com havien quedat al damunt de la seva taula, es va allunyar dues passes del mapa i va marcar una rajola del terra amb un guix. Tot seguit li va dir a l’Alí: “Mira Alí, Marràqueix està aquí mateix, com aquell qui diu, a sols dues passes lluny d’Oriola, on va nàixer la meva tieta, per cert. Ho veus?” “Profe”” “Profe!”, “Profe!” Tot eren mans enlaire a la classe. Tots volien saber on era Paris, Nova York, Kabul, Disneylandia i fins la Lluna. I un a un en Gasparet va anar assenyalant al terra de la classe tots els llocs que li varen dir. Quatre passes amunt, tres passes cap a l’esquerra, mitja passa cap avall, aquella habitació va anar esdevenint el món sencer! Què petit que devia ser el món que hi cabia en una sola classe! I que petitonets que eren els Països Catalans allà en mig de la classe, però pensant-ho bé, també podíem pensar que grans que eren, perquè s’havia necessitat que tothom en dibuixés un tros!

I en Quimet, on era? No se l’havia sentit feia estona. Aleshores, en Gasparet se’n va adonar del que passava. En Quimet estava en un racó de la classe amagat i mig plorós. Ben agafat amb les dues mans tenia el seu dibuix arrapat en el pit. No volia que ningú el veiés. I en Gasparet li digué: “Però que fas xicotot, encara falta el teu tros!” “No, el meu tros no és res, no val res, és un desastre, no m’ha quedat bé!” I en Gasparet insistia: “Sense el teu tros no estarà llest el mapa. Vinga! Porta’l pacací, porta’l pacací, xicotot!” En Quimet es va aixecar i de mala gana va portar el dibuix al professor. “Però… Què és això? Mare de Déu de los Cels, què has fet?” En Quimet li va respondre la veritat: “És que no m’he pogut aguantar un esternut, he tacat tot el paper i he pensat que si resseguia les taques sortiria alguna cosa semblant a un mapa, però ja ho veu, jo no he sabut fer el meu trosset de “Mapa de los Països Catalans” i m’ha sortit aquest bunyol! Prometo que no faré més!” Però en Gasparet semblava que no l’estès escoltant. . “Però… Què és això? Mare de Déu de los Cels, no veus el què has fet?” “Un bunyol” ja li he dit. “No, fixa-t’hi bé! No t’has adonat de la forma que tenien los demés dibuixos del teus companys de classe, que per separat eren un tros del mapa i junts han fet el mapa del nostre país?” “Sí, ja ho veig, i què?” va dir en Quimet. “Ruc, més que ruc, no veus que tu amb l’esternut has dibuixat el mapa sencer. No t’adones de la fesomia que té el mapa de Catalunya? És exactament la mateixa que la del teu dibuix? Has pintat tu sol el Mapa de los Països Catalans en un sol esternut! Això és màgia!” Tothom va aplaudir! Màgia!

I d’aquí ve aquella frase que diu que si bé el món potser només és un mocador, els Països Catalans són un bon esternut! I què cap país és massa petit ni massa gran. Que tots tenen la mida justa que han de tenir. I que si bé podem veure què gran és el món des del nostre terrat, fins i tot des de la Lluna, amb uns bons prismàtics o encara millor, amb una bona imaginació, veurem com el nostre esternut de país pot ser més important que el món sencer, que al cap i a la fi diuen que només és un mocador.